Mama, aquests dies moltes persones celebren que fa cinc anys van participar en la mobilització més espectacular de les darreres dècades a Catalunya i potser a tota Europa. També denuncien la repressió que van patir d’uns cossos de seguretat enviats per un govern espanyol que es va veure superat, impotent i rabiós per una mobilització cívica que va impactar al món. L’1 d’octubre del 2017 ja és una data històrica, tot i que cinc anys després els objectius pels que es va convocar no s’hagin assolit i la situació sigui per aquestes persones molt frustrant.
Altres recorden, també amb satisfacció, el discurs del Rei Felip VI la nit del 3 d’octubre. Son aquells sectors de la societat catalana que van veure trepitjats els seus drets i que diuen haver-se sentit protegits i alleugerits per les paraules del cap d’estat. La seva va ser una intervenció que no pretenia fer un paper mediador, sinó activar tots els poders de l’Estat, especialment el judicial, el poder que més sentit de poder inamovible té, per intentar taponar la espectacular escletxa oberta per la inutilitat del govern Rajoy.
T’ho explico, perquè aquests son fets que tu ja no vas viure, tot i estar amb vida, encara que fos només per unes hores. En alguns moments crec que, patidora com ets, vas decidir accelerar la teva marxa per no viure aquells moments de gran tensió i conflicte. Ja n’havies viscut masses i en primera persona.
Per a mi aquells dies sempre seran les 24 hores en les que, al teu costat, veia com t’acomiadaves de la vida, una vida molt dura, de molt patiment des de ben petita i algunes alegries que vam viure junts.
El mes de setembre del 2017 va ser especialment dur. Tu, ho intuïes, paties i estaves preocupada per tothom, però sobretot i com sempre pel teu nen. I això que no coneixies moltes de les coses que estàven passant. Jo no te les explicava, més bé te les vaig amagar perquè no volia que patissis més. Vaig aconseguir que no t’arribes a la residencia i a l’hospital tota la tensió d’aquelles setmanes.
Aquell matí, a primera hora de l’1 d’octubre, mentre ja arribaven noticies dels enfrontaments a molts indrets de Catalunya, a mi em va costar arribar a l’hospital. Feia dies que sabíem que estaves a les darreres, però no sabíem que aquella seria la data en que començaries a desconnectar del món. El teu cor, molt castigat, com els teus ronyons, la teva vista i tot el teu cos, estaven ja al límit. Però el teu cap va arribar intacte fins el 30 de setembre.
En aquelles quaranta vuit hores al teu costat, tu, sense saber-ho em vas protegir del que estava passant arreu de Catalunya. Em vas protegir, com durant tota la meva vida, fins el darrer moment, quan ja no eres ni conscient de que ho estaves fent.
A la mateixa hora en que estic escrivint, de fet, parlant amb tu, ara fa cinc anys, jo estava al teu costat, al peu del llit agafant-te la ma. I amb l’altra posant-te les cançons que tant t’agradaven, els boleros i sobre tot els tangos que vas ballar durant molts anys amb el papa. En aquells moments vaig tenir la sensació i hores d’ara n’estic convençut que tu escoltaves amb alegria aquelles cançons que tant t’havien acompanyat en els moments dolços que vas viure entre problema i problema, entre drama i drama.
Has de saber que m’ha donat molta serenor durant aquests cinc anys haver pogut estar amb tu, intensament, fins el darrer blau que diria la Carme Riera.
Durant aquests cinc anys han passat moltes coses que no t’explicaré perquè algunes son molt dures, tot i que la teva intuïció que ho veu tot, segur ja t’ho haurà explicat. La Tona, en Daniel, el Guillem, la Naia i el Riu se’n recorden molt de tu. Les teves nebodes i nebots, les nebodes-netes continuen estimant-te tant com quan et cuidaven i mimàvem. Sempre estas amb nosaltres.
El teu adorat germà, el meu bessó, Paco i la teva germana per adopció, la Cati, estan força bé per l’edat que tenen. Has de saber que ens veiem més que mai. Sempre que podem quedem a dinar i ens truquem per telèfon. No tan com tu ho feies, però molt sovint.
Bé, tot això potser només ha estat la excusa per dir-te que et trobo molt a faltar. Tinc amics, conec a moltes persones, em relaciono amb elles, però des de fa cinc anys em sento molt sol. Una soledat que sé que m’acompanyarà fins que algú em faci escoltar a la Maite Martin, cantant els poemes de Manuel Alcántara. Aquells que comencen amb “Por la mar chica del Puerto” i acaben amb “No pensar nunca en la muerte”
