QUI ÉS EL COSCU?
He aprofitat l’aparició del meu llibre «La Pandemia del Capitalismo» per renovar el meu Blog i presentar-me m’ha semblat una bona manera d’introduir-lo.
Em defineixo com una persona inquieta que mai té prou temps per tafanejar en totes les coses que l’atrauen. Amant de la natura que intento gaudir en totes les seves dimensions. Però durant tants anys he tingut temps de ser també altres coses.
Em considero un xava de barri, molt agraït amb la vida i sobretot amb els meus pares. Sóc nascut en un quart de casa de la Barceloneta (33m2) l’agost de 1954. Fill de peó especialista del metall i oficiala de 3ª marroquinera, als que dec la cultura del treball, de l’esforç i la lluita social.
Estudiant de Batxillerat i de l’últim Preuniversitari a l’Institut Milà i Fontanals (barri ‘xino’), on el professorat s’esforçava cada dia per compensar uns «matines» amb hissada de bandera franquista, himne nacional i parenostre, tot en castellà òbviament.
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (1971-1976), formant part de la promoció «Francesc Layret». Tota una premonició de l’orientació professional i vital com advocat Laboralista, professor de Dret del Treball i sindicalista.
Detingut l’any 1972 i processat pel Tribunal d’Ordre Públic, sense cap conseqüència rellevant.
Durant una dècada vaig compaginar els estudis amb la feina de quiosquer a la Barceloneta. D’aquí em ve el costum de matinar.
Em vaig formar com advocat laboralista en el despatx de Francesc Casares, un dels meus referents ètics i professionals polítics i en les trinxeres dels Tribunals amb en Lluis Salvadores.
A partir d’aquí i fins ara la meva vida està indissolublement unida a CCOO. Primer com a advocat laboralista, després assumint responsabilitats tècniques i sindicals en la direcció de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, que el meu pare havia contribuït a crear en els anys seixanta del segle passat. Quasi sense adonar-me em vaig veure elegit secretari general de CCOO de Catalunya el desembre del 1995 i fins al 2008. Entre 2009 i 2012 vaig asumir la presidència de la Fundació Cipriano García, depositaria de l’arxiu històric de CCOO de Catalunya.
L’any 2009 vaig ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi atorgada pel govern català. Altres sindicalistes van fer-se mereixedors d’aquesta distinció, molt més i molt abans que jo. Soc conscient que aquest no és un reconeixement personal sino col.lectiu a la tasca desenvolupada durant moltes décades per la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.
He combinat la dedicació sindical amb la docència i la formació. Primer com a professor associat de Dret del Treball a la UAB fins al 1995 i després a la Facultat de Dret d’ESADE. I en tasques de recerca social en el programa «Comunicació i Societat Civil» a la Universitat Oberta de Catalunya amb en Manuel Castells.
Durant tots aquests anys he compartit les meves reflexions i estudis en articles, publicats a revistes especialitzades o mitjans generalistes sobre relacions laborals, Seguretat Social, Política Sanitària i Educativa, Polítiques Públiques, sindicalisme i comunicació social entre altres temes.
Militant de base del PSUC des dels anys setanta i per subrogació i convicció d’Iniciativa per Catalunya Verds. Vaig ser elegit diputat al Congrés el novembre del 2011 i fins a finals del 2015 en les llistes d’ICV-EUIA. De novembre 2015 a octubre del 2017 diputat al Parlament de Catalunya i portaveu del grup parlamentari de «CatalunyaSiQueEsPot» (CSQEP). Aquesta experiència en va portar a escriure «Empantanados».
A partir del 2018 pensionista de jubilació. Però quan em disposava a descansar, Unai Sordo secretari general de CCOO em va proposar fer-me càrrec de la direcció de la Escuela del Trabajo, un projecte de formació sociopolítica de dirigents sindicals. Poder unir el meu gran compromís, CCOO i una de les meves passions, la formació, ha estat un regal del cel del qual encara gaudeixo.
Tota aquesta activitat professional, sindical i política he intentat fer-la compatible amb la pràctica de diferents esports de muntanya i curses de fons que m’ajuden a mantenir certs equilibris físics i mentals. ‘Es quan corro que hi veig clar, foll d’una dolça metzina’. Córrer m’ajuda a pensar, tant com escriure. Això acompanyant dels diferents confinaments provocats per la pandèmia de la Covid-19 m’ha permès escriure «La Pandemia del Capitalismo. Una lectura interessada de la crisi del coronavirus»