Joan Coscubiela
Aquestes darreres setmanes el conflicte a l’educació ha posat de manifest el malestar creixent que es viu a les escoles i instituts. També les dificultats per trobar respostes útils pels docents i la societat.
En els centres educatius s’expressen de manera molt punyent els greus problemes de la nostra societat. Desigualtats creixents, pobresa extrema -especialment la infantil-, violència social i augment de les malalties mentals, entre d’altres.
Una societat cada vegada més desigual i individualista aboca tots els seus conflictes socials a les escoles. El professorat els ha d’encarar sense disposar dels mitjans necessaris i amb la sensació de solitud i abandonament.
Aquesta indignació posa de manifest l’obsolescència de la formació inicial del professorat i la seva formació continuada. Assenyala que les escoles necessiten d’altres professionals per desenvolupar la seva tasca docent amb condicions.
També fa evident que, per fer front a aquests problemes, a més de mesures educatives cal la implementació d’altres polítiques socials. Augmentar els recursos adreçats a reduir la pobresa infantil ajudaria molt més que qualsevol política educativa. Garantir un sostre a les famílies contribuiria a millorar el rendiment escolar. Millorar la xarxa pública de salut mental ajudaria a encarar molts problemes als centres educatius.
En aquest context, hi ha projectes educatius d’èxit, alguns en entorns socialment molt difícils. Però no podem demanar als docents que siguin herois o heroïnes. També cal reconèixer que s’han fet coses en la bona direcció. Els canvis en la matrícula viva contribueixen a evitar que algunes escoles es converteixen en receptores de la majoria d’alumnes nouvinguts que comporten necessitats educatives especials.
En els propers anys els esforços per reduir ratis han d’anar acompanyats de la incorporació de nous professionals. Un estudi de la Fundació Bofill identifica aquests nous perfils. I aquest és un dels aspectes que recull l’acord signat per CCOO i UGT amb el Govern i que és clau per avançar en l’escola inclusiva.
L’actual conflicte ha fet emergir també dues maneres d’entendre el sindicalisme. Hi ha els qui creiem que el sindicalisme consisteix en organitzar les reivindicacions i portar-les a través de la mobilització, la negociació i els acords cap a una millora de condicions laborals i professionals. I hi ha qui practica el sindicalisme del malestar, sense responsabilitzar-se mai de buscar i acordar sortides -sempre parcials- als problemes i reivindicacions de les persones treballadores.
Totes les millores conquerides en l’educació han vingut de la mà del sindicalisme compromès, que mobilitza, pacta i aconsegueix avenços. Altres no assumeixen mai cap responsabilitat, critiquen sempre els acords i als seus signants… per immediatament després exigir el compliment d’allò acordat i que ells havien rebutjat. Així durant tres dècades.
Si creiem que la problemàtica dels centres educatius no és un problema només dels docents, sinó del conjunt de la societat, el sindicalisme i la mobilització han de vertebrar la lluita de tots els docents i integrar els diferents interessos socials. I això és impossible des del sindicalisme corporatiu.
La impugnació de la legitimitat de CCOO i UGT per signar l’acord ignora deliberadament que el seu àmbit afecta no sols els docents de l’escola pública, sinó també els de la concertada. I el personal laboral, clau en la funció educativa. Sense obviar els alumnes i famílies destinatàries de la funció educativa. La USTEC és majoritària en la junta de personal docent, però els sindicats presents en tots els àmbits educatius, pública i concertada, personal funcionari i laborals, són CCOO i UGT.
Els grans avenços educatius de Catalunya han vingut de la mà de processos d’àmplia confluència social. Com el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE) on sindicats de classe i professionals, federacions de mares i pares i moviments de renovació pedagògica van treballar plegats.
Aquest escenari ha passat a millor vida i les lluites s’han fet cada cop més corporatives. Limitar els conflictes només a l’escola pública, generar escletxes entre les condicions de treball dels docents i entre l’alumnat en funció de si són d’un centre públic o concertat contribueix, encara que sigui involuntàriament, al deteriorament de l’escola pública en favor de la concertada.
El corporativisme és una pendent molt pronunciada que condueix sempre a l’aparició d’altres corporativisme de grup més petit, cada cop més tribals. És el que ha passat a Catalunya amb la constitució d’un sindicat exclusiu pel professorat de secundaria. La pendent del corporativisme no té aturador i afebleix el conjunt de docents.
No crec que ningú es cregui que el malestar de les escoles es pot resoldre només en el marc d’un acord sindical per millorar les condicions de treball dels professionals. Qui així ho manifesta s’enganya o ens enganya. En canvi, aquesta es l’acusació que es fa a l’acord assolit i als seus signants, CCOO i UGT. Res de nou, excepte el grau d’agressivitat, sigui odi o ràbia, expressat en aquest conflicte.
Cal que els sindicats es retrobin en el compliment d’allò acordat, que tothom reconeix que suposa avenços encara que es considerin insuficients. És el que s’ha fet en tots els conflictes anteriors: signants i crítics amb els acords signats han confluït en l’exigència del seu compliment.
Aquests dies alguns, aprofitant que “si hi ha maror, peix en abundor”, intenten configurar una plataforma dels malestars diversos -docents, metges, pagesos- a l’estil de les “armilles grogues” de França. Això pot aportar algun rendiment polític partidari, però també molta frustració.
Necessitem amb urgència construir un espai unitari que permeti la confluència de tots els actors del sistema educatiu per construir un diagnòstic compartit i les polítiques públiques necessàries. Si no ho aconseguim, els malestar acumulats i la indignació evolucionaran cap a lògiques d’impotència, frustració i ràbia que només poden acabar deteriorant el sistema educatiu i, en especial, l’escola pública.