GAUDINT DEL MASSÍS DEL MONT PERDUT

Feia molts mesos que, per culpa de la pandèmia, no podíem fer muntanya, la darrera vegada va ser al setembre passat al Pic Russell. Aprofitant una cosa de feina, vam decidir amb la Tona que podríem allargar una mica el cap de setmana i apropar-nos al massís del Mont Perdut. Pensat i fet. 

Com altres vegades hem utilitzat Morillo de Tou, el poble rehabilitat per CCOO d’Aragó i convertit en un centre de vacances, com a punt d’estada. Així saludaven al Pedro , el seu director, i alguns amics de l’Ainsa. 

Aquest cop no es tractava de fer cap cim, sinó de caminar una mica per alguns dels molts indrets que ofereix aquest immens i espectacular massís. No ens cansaríem mai de trotar per les quatre valls que neixen a les neus del massa’s del Mont Perdut, també conegut com el de les “Tres Sorores”: Añisclo, Escuain, Ordesa i Pineta. 

El dissabte vam fer una mica d’Ordesa, intentant evitar en la mesura del possible la gentada que sempre hi ha a l’anomenada Pradera. I per això vam escollir la ruta de la “Faja de Canarellos” assequible i sense passos complicats com si que ho son els de la Cotatuero o la Faja de las Flores. El que no vam poder evitar es trobar-nos amb més gent de la que estem acostumats, especialmente en arribar a les “Grades de Soaso” i a la cascada de la “Cola de caballo”. Malgrat això vam gaudir molt d’una natura explosiva en un dels moments millors, el final de la primavera. 

Diumenge, assessorats pels amics de la comarca de Sobrarbe vam anar a un lloc que no coneixíem. Una ruta a mitja alçada des de “Plana Canal” fins al refugi de pastors de San Vicenda, per després pujar a “Los Sestrales” per gaudir del Canó d’Añisclo des de 2.100 metres d’alçada i poder observar cara a cara a les tres sorores (Cilindro, Monte Perdido i Añisclo, també conegut com Soum de Ramond). A diferencia del dia abans, no ens vam trobar ni una sola ànima. La intensitat del verd i del silenci, només trencat per ocells i el vol d’algunes aus, ens va situar en un ambient de pau i serenor del que t’agafen ganes de no marxar.  

Dilluns, per rematar un cap de setmana complert, caminada per l’interior del Canó d’Añisclo fins la Rispareta passant per la Selva plana. Tractant-se d’una dia laborable no hi havia pràcticament ningú. Aquest cop la força del silenci anava acompanyada de la intensitat de les aigües baixant entre mig del barranc. Es tracta d’un dels molts indrets d’aquesta zona que no et cansaries mai de veure i gaudir. 

Tornar a la ciutat, en un dels dies del “ferragosto” que ara arriben fins i tot durant la primavera i abans del solstici d’estiu, produeix un xoc intens del que costa recuperar-se. 

Esperem que això només sigui el prolegomen de la recuperació de les sortides de muntanya. 

Entrades relacionades

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *