A España fa 12 anys (anys, no mesos) que el Tribunal Constitucional està pendent de dictar sentencia en relació al recurs d’inconstitucionalitat plantejat pel Partit Popular contra la Llei Orgànica 3/2010 que regula el dret a l’avortament. Coneguda com a “Ley de plazos”.
A EUA s’ha filtrat l’esborrany de la sentencia que està a punt de dictar el Tribunal Suprem que suposaria una revisió de la doctrina existent en aquell país des de l’any 1973, que obliga i condiciona la legislació dels estats, que son els que tenen competències en matèria d’avortament.
Més enllà del tema de fons, la regulació del dret a l’avortament en determinades circumstàncies, aquests dos fets m’han suggerit algunes reflexions colaterals.
La primera és tan òbvia com fàcilment oblidada. Els drets costa conquerir-los però un cop assolits cal defensar-los perquè res és per a sempre.
Aquesta lliçó de la història és molt útil especialment per les generacions més joves. Farien bé en no donar res per segur. I sobretot en assumir la responsabilitat de defensar els seus drets no delegant la responsabilitat en el passat.
L’altre lliçó té forma de pregunta. Com es possible que, 50 anys després, el mateix Tribunal Suprem dels EUA revoqui una sentencia històrica? Més enllà d’anàlisis més tècnics caldria recordar el que diu l’article 2 del Codi Civil en relació a la interpretació de les normes.
“Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas”
La realitat social del temps en que les normes han de ser aplicades és un principi jurídic que està present en tots els ordenaments pel que fa a criteri d’interpretació de les normes.
En aquests moments assistim a EUA, també a España, a un intent de retrocedir en la concepció i aplicació dels drets civils conquerits en les darreres dècades. Les explicacions d’aquest fenomen superen les intencions d’aquesta entrada.
En el cas espanyol, tot i que crec que és un procés global, formen part de una reacció de sectors de la ciutadania. Davant dels avenços en l’accés a nous drets civils, hi ha una part de la ciutadania que es senten interpel·lats en les seves concepcions, la seva identitat, les seves certeses com a persona. Crec que el fenomen polític de VOX neix en gran part d’aquesta lògica.
Un tercer factor de reflexió colateral es el que fa referència al Poder Judicial que, en exercici de les seves funcions jurisdiccionals, assumeix la interpretació de les lleis, en aquest cas concret de les constitucions.
Pel que sembla, al menys 5 dels 9 membres del Tribunal Suprem dels Estats Units estarien a favor de revocar la sentencia dictada pel mateix tribunal al 1973. Es evident el pes que tenen en aquesta decisió els i les magistrades conservadores designats durant l’etapa de Trump.
Però això no ho explica tot, perquè en el TS de 1973 dels 9 membres, set van votar a favor del reconeixement del dret a l’avortament. I dels set vots favorables, cinc corresponien a jutges nomenats per presidents republicans.
No està gens clar que “la realitat social d’aquest moment” sigui substancialment diferent als EUA a la de 1973, quan el Tribunal Suprem va dictar la primera sentencia favorable a l’avortament. Però sembla que els membres de l’alt tribunal dels EUA si tenen unes concepcions menys favorables a l’exercici d’aquest dret.
I això ens porta a la darrera lectura colateral. La importància que té el sistema d’accés a la judicatura, els sistemes de promoció interns i els mecanismes d’elecció o nomenament de jutges i jutgesses. Especialment quan es tracta del Tribunal Suprem dels EUA o el Tribunal Constitucional espanyol.
Amb el que està passant aquesta dies s’entén millor el conflicte al voltant de la elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial a España.
Per cert, no estaria de més que en algun moment s’afronti la reforma de la llei del Tribunal Constitucional i entre d’altres coses es limiti el poder absolutista del seu president o presidenta per fixar l’agenda de deliberacions i sentencies del tribunal. 12 anys (anys, no mesos) sense que passi a deliberació i votació un recurs presentat contra una llei tan important aprovada al 2010 es sens dubte una anomalia democràtica.
Amb aquest poder absolut als presidents del Tribunal Constitucional se’ls atorga la facultat de decidir sobre una agenda judicial que, en moltes ocasions, incideix directament en l’agenda del debat polític del país. I aquesta és una funció que no els correspon.
