M’acabo d’assabentar de la mort del Paco, conegut a casa com “el tomatito”. El mot ve del costum que tenia l’Acevedo, quan venia a casa, de demanar-li a la meva avia que li prepares un tomatito. Els tomàquets eren els fruits del petit hort que tenien el meu oncle Paco, el Conesa, i la seva dona Cati a Corbera del Llobregat
Aquell terreny i els seus fruits estaven sempre a disposició de tota la família i amics, entre els que estaven els companys del meu pare a la fàbrica Rockwell Cerdans de Gavà. I tota la gran família de CCOO de Soler Almirall, la fabrica on treballava el meu oncle i padrí. El llistat d’amics i coneguts que van passar pel “terreno” és quasi infinit. Li podeu preguntar per exemple a Marga Arboix, ex-rectora de la UAB o al politòleg i amic Joan Botella
En Paco, més “sevillano” que la Giralda va venir amb altres companys andalusos a treballar a Gavà després de l’expansió -que va acabar malament- d’una empresa familiar catalana des de la plaça de Lesseps fins el Baix Llobregat.
El Paco i el Manolo de los Cobos, de Sevilla, el Manolo Rubia de Còrdova eren alguns dels militants comunistes que ràpidament van entrar en contacte amb els catalans. Entre ells, en Ferran Salvo -germà de la Maria Salvo, la Cionín- en Pere Salinas, Agustí Muñoz i el meu pare Josep Coscubiela. Entre molts d’altres. Aquesta fraternitat entre persones vingudes de diferents indrets, construïda en la lluita sindical i política, va ser clau per la configuració de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, com a sindicat de classe i nacional.
La seva és la historia, no sempre ben coneguda, de la lluita obrera, dins del sindicat vertical i a la clandestinitat per constituir CCOO. En el record tinc ben guardades les trobades familiars als boscos de Begues, als peus de l’Ermita de Bruguers. Les paellades o les costellades eren la coartada de les reunions clandestines dels primers nuclis de CCOO del metall al Baix Llobregat.
Malauradament, l’estratègia de la multinacional Rockwell va portar a finals dels 60 al tancament de l’empresa, després d’un conflicte que va durar molts mesos i en el que la defensa jurídica va anar a càrrec del despatx de l’Albert Fina i la Montserrat Avilés. Crec que va ser aleshores quan vaig decidir estudiar Dret per poder ser advocat laboralista.
El tancament de l’empresa no va ser cap obstacle per mantenir una amistat forjada en la lluita i la fraternitat. En Manolo Rubia va tornar a Còrdova on va ser el primer secretari general de CCOO de la província. En Paco va continuar el seu compromís amb la militància social en el moviment cooperatiu, també en l’espai municipalista al Baix.
Amb tots ells però especialment amb els Cobos (Manolo e Isabelita) i amb els Muñoz (Agustí i Angelina) vam continuar la relació i l’amistat fins que la vida va dir prou. La meva mare va cuidar fins el darrer alè aquest meravellós vincle.
Ara amb la mort d’en Paco Ruiz Acevedo se’n va el darrer protagonista del sindicalisme a Rockwell Cerdans. Afortunadament encara queden testimonis vius, com el Conesa de Soler Almirall o el García de la Siemens. Tot el nostre immens reconeixement.
